Nit fantàstica i recuperadora a l’alberg de Zadar. El Carles dorm com un roc després de prendre’s dues valerianes croates i la Patri, tot i que no dorm tant bé, recupera forces per continuar el viatge.
Esmorzem a l’alberg (torrades i un té), carreguem la moto de nou amb les alforges, el cofre i la tenda i comencem a fer via. La idea és fer quilòmetres fins que ens cansem, però sembla que en podrem fer força avui.
La primera parada la fem per posar benzina i prendre un cafè i un Burn. Anem bastant bé i continuem fins que hem de tornar a parar per posar benzina de nou a la última benzinera de Croàcia. Un cop passada la frontera, hauríem d’haver passat pel peatge d’Eslovènia, però misteriosament vam passar al país sense pagar el peatge ni passar per l’autopista. Tot carretera. Misteris del GPS...
De nou comprovem que els paisatges d’Eslovènia són impressionants i que serà un futur destí per venir, aquets cop, en furgoneta. Continuem el viatge fins que decidim parar perquè tenim gana, però continuem una estona més i parem ja al país veí: Itàlia.
Busquem una àrea de servei per menjar alguna cosa ràpida i estirar les cames. Trobem un “Autogrill” on fan Foccacias i begudes per un preu raonable. Aparquem la moto davant de l’entrada a la cafeteria. (Res indicava que no ho podíem fer). I després de dinar, zasca! Garrulada policial italiana al canto! Arriba un cotxe de la policia on baixen 3 polis i un d’ells ens diu que si ens ajudava a empènyer la moto una mica més per ja ficar-la dins de la cafeteria, que allà no podíem aparcar i que si trigàvem 2 minuts en treure la moto d’allà ens posaria una multa. Traiem la moto d’allà sense dir res (evidentment) i continuem el viatge comentant la jugada.
Quilòmetres, quilòmetres i quilòmetres. A l’alçada de Verona veiem a la llunyania uns increïbles núvols negres il·luminats de tant en tant per llampecs. No tenim molt clar si en aquella zona està plovent, i si l’autopista ens portarà cap aquell indret o bé ens desviarà cap a una altra direcció.
Cada cop es fa més fosc i els llampecs estan més a sobre... Per sort, sense notícies de la pluja.
Més endavant i encara sense ploure, veiem que per on anem, la pluja ja ha deixat el seu rastre i és en aquest moment quan decidim buscar lloc per passar la nit i posar-nos a aixopluc. Després de passar per dues àrees de servei que no tenien res per posar-nos a cobert, a la tercera va la vençuda. És tard, fosc i comencem a tenir força fred. Aparquem la moto i sopem un plat combinat d’escalopa a la milanesa gegant amb patates fregides que ens cau estupendament bé. Però ve tu aquí que quan decidim sortim de la cafeteria per anar a dormir, sentim a una de les cambreres que crida “Ma que cosa!!! Está diluviandooooo”. I efectivament, al treure al cap per la porta, veiem que tota la pluja que no ens havia caigut pel camí, cau en qüestió de minuts. Alforges mullades, cascs mullats, roba mullada, moto mullada.... per sort, els sacs que van sota el seient de la moto queden totalment protegits i secs.
Al costat de la benzinera hi ha una gran carpa que ens serveix de refugi. Estirem les màrfegues, sacs, i lliguem les alforges a la moto. Estem mullats i calats per la humitat. Però el cansament té més força i decidim que ja és hora de dormir. Com a companys d’habitació improvisada tenim una família romanesa que va camí d’Espanya. Tota la família dorm dins del cotxe excepte l’home que dorm al nostre costat amb unes mantes a terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada