Després d’una nit de fred, humitat i soroll de cotxes i camions que circulen per la carretera i sense haver dormit gaire intentem arribar a Barcelona d’una tirada. Poc més de 800kms ens separen de casa nostra.
Recollim el nostre improvisat campament gitano, esmorzar ràpid i carretera i manta.
Però no tant ràpid! La moto torna a tenir problemes en la direcció. “Toro Bravo” ha tornat! Després de fer vàries probes pel pàrquing de la benzinera, decidim baixar una mica més la pressió del pneumàtic davanter i desinflar-lo fins a 1.5. Més endavant i ja amb les gomes escalfades pujarem la pressió fins a 2.0. Sembla que el problema es produeix quan els pneumàtics estan freds, perquè al cap de 5 minuts de circular, la moto s’estabilitza.
Dit i fet. Sortim a la carretera amb prudència i fem uns 30 quilòmetres sense cap problema, fins arribar a la Costa Mediterrània. Moment de buscar una àrea de servei, reposar benzina i inflar les rodes. Cras error. Després de reposar benzina i intentar engegar la moto per anar al sortidor d’aire... merda! La moto no engega! Sembla un problema de bateria. Deixem reposar la moto una estona i tornem a provar si engega. Res... Així fins 4 vegades. Finalment truquem al nostres amics de l’assistència en carretera perquè enviïn a algú a buscar-nos. 15 o 20 trucades més tard arriba un gruista molt peculiar.
El tema de l’assistència en carretera internacional té la seva història. Nosaltres truquem a la nostra asseguradora, aquesta truca a un servei subcontractat els quals anomenen “corresponsal internacional”. A l’hora, el corresponsal internacional truca a un corresponsal del país on es troba l’assegurat, i aquest és el que s’encarrega de trucar a la grua. És un sistema que funciona, però que a part de ser enrevessat és lent i poc àgil.
No tenim clar si el problema és de la bateria o del sistema d’engegada de la moto. El gruista treu una bateria per carregar i fem la proba. Efectivament, arrenquem la moto, però veiem que la bateria no es recarrega. Sembla que el problema és de l’alternador. A més a més, ens fa la observació que la direcció de la moto està torçada i que segurament és per això que la moto te problemes d’estabilitat en segons quines condicions.
Carreguem la moto a la grua i amb una barreja d’italià, castellà i català decidim amb el gruista portar la moto a algun mecànic per reparar-la. Després de passar per un mecànic i pel servei oficial i comprovar que el mes d’agost a Itàlia és per fer vacances. Tots els mecànics estan tancats...així que no hi ha gaires opcions.
Mentre portem la moto a la base de la grua, truquem a l’assegurança per veure que hem de fer. Després de 3 hores d’intercanvi de trucades amb l’asseguradora, amb el corresponsal internacional, amb el corresponsal a Itàlia i amb la “madre del topo” decideixen que l’única opció possible és que ens facin una reserva en un Hotel de Gènova on ens portaran amb taxi, i demà ens tornaran a Barcelona via París en avió.
Desmuntem tot l’equipatge de la moto, ho intentem posar tot en el mínim de bultos i mentre anem al supermercat a comprar alguna cosa per a dinar comencem a ser conscients que aquí acaba la nostra aventura motociclista.
És una sensació agredolça. Per una banda sembla que amb aquesta solució acaba amb el nostre seguit d’avaries, de dormir de males maneres i esgotats, i de 800 kms de carretera per davant que es resumeixen en 12 hores de conduir i més cansament. Vist així el tema està prou bé, no?
Però també ens queda la sensació de no haver acabat l’aventura. D’haver-nos quedat a les portes de finalitzar exitosament l’aventura. De que realment per culpa del mecànic que ens va vendre la moto, tot ha acabat en un “coitus interruptus” d’última hora.
En fi, es el que hi ha...i no s’hi pot fer més.
A partir d’aquí, arribada a l’Hotel de **** que no està gens malament. Sopar matiner en un McDonald’s...i cap a l’Hotel a dormir ben aviat. Una mica de televisió per fer agafar el son...i bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada